Vàrem sortir planificant, més que un viatge, un somni, una manera diferent de conèixer l’Himàlaia. Quan li explicàvem a la gent que volíem anar a pujar cims verges a la frontera amb el Tibet, amb esquís de muntanya i a ple hivern, només hi havien dues reaccions: o deien que estàvem bojos o ens deien que es morien d’enveja per venir amb nosaltres. Quan a més els explicàvem que volíem tornar uns corrents i els altres amb bicicleta fins a Katmandú i fer un documental i articles per a revistes de viatges per a donar a conèixer la nostra experiència, ja era massa.

Però els camins que acabes recorrent no els descobreixes fins que hi arribes, i pocs cops són tal i com els vas imaginar.

Vam arribar pensant que un viatge així es mesurava pels cims que pujaves, la pendent dels descensos que faríem amb els esquís, amb els metres de desnivell que acumularíem a les nostres cames i amb l’espectacularitat de les imatges que ens emportaríem a casa. Doncs bé, us ho explicarem, i si, va ser tot impressionant i molt més. Però amb els dies te n’adones que el que realment ens vàrem endur d’aquell país va ser la seva gent, aquells somriures, aquella hospitalitat del que t’obra les portes de casa i veus que no té res, però t’ho vol donar tot. D’aquells nens i nenes que mai han anat a escola i al·lucinen veient uns esquis, una bicicleta o les imatges que gravàvem a dalt de les muntanyes.

Després del terratrèmol del 24 d’Abril el 2015, tot canvia, els primers dies només es parla de Katmandú i del camp base de l’Everest. No sabíem res dels amics que havíem deixat a la vall del Langtang. Amb els dies el pitjor dels nostres somnis es fa realitat, la vall ha estat arrasada pels allaus de pedra i neu i pobles sencers han desaparegut. 

Volem explicar un viatge, però especialment donar a conèixer un fantàstic poble que ara necessita més ajuda que mai.